Fa deu anys, el 14 de gener de 2005, la sonda Huygens de l’ESA, llançada des de la Cassini, va aterrar a Titan, el satèl·lit més gran del planeta anellat.
Aquests panells mostren unes fotografies d’ull de peix fetes durant el lent descens en paracaigudes de la sonda a través de la densa atmosfera de Titan. Captades pel radiòmetre de la sonda, van dels 6 quilòmetres d’altitud (superior esquerra) als 0,2 quilòmetres (inferior dreta) sobre la superfície sorprenentment semblant a la de la Terra, amb canals foscos, planures inundables i brillants serralades. Però a temperatures properes a -180 ºC, els líquids que flueixen per la superfície de Titan són metà i età, és a dir, hidrocarburs en lloc d’aigua.
Després de fer l’aterratge més llunyà mai fet per una sonda procedent de la Terra, Huygens va transmetre dades durant més d’una hora. Aquestes dades, així com una dècada d’exploració de la Cassini, mostren que Titan és un món que acull una química orgànica complexa, una orografia dinàmica, llacs, mars i un possible oceà subterrani d’aigua líquida.
Aquests panells mostren unes fotografies d’ull de peix fetes durant el lent descens en paracaigudes de la sonda a través de la densa atmosfera de Titan. Captades pel radiòmetre de la sonda, van dels 6 quilòmetres d’altitud (superior esquerra) als 0,2 quilòmetres (inferior dreta) sobre la superfície sorprenentment semblant a la de la Terra, amb canals foscos, planures inundables i brillants serralades. Però a temperatures properes a -180 ºC, els líquids que flueixen per la superfície de Titan són metà i età, és a dir, hidrocarburs en lloc d’aigua.
Després de fer l’aterratge més llunyà mai fet per una sonda procedent de la Terra, Huygens va transmetre dades durant més d’una hora. Aquestes dades, així com una dècada d’exploració de la Cassini, mostren que Titan és un món que acull una química orgànica complexa, una orografia dinàmica, llacs, mars i un possible oceà subterrani d’aigua líquida.