Crèdit & Copyright: Francis Audet
Divendres passat, sobre el paisatge muntanyenc del nord de Beijing (Xina), una Lluna gairebé plena ascendia mentre el Sol es ponia. La Lluna plena era la més petita i tènue d’aquest any; es trobava prop de l’apogeu, és a dir, del punt més llunyà de la seva òrbita el·líptica al voltant de la Terra.
La secció Jiankou de la Gran Muralla Xinesa serpenteja per l’escena; és la mateixa Gran Muralla objecte del mite més antic que l’era espacial segons el qual es podria veure a simple vista des de la superfície lunar. Però fins i tot des d’una òrbita baixa de la Terra, aquest artefacte a gran escala de la civilització humana és molt difícil d’identificar.
Sobre la banda tènue i rosada coneguda com l’arc anticrepuscular o el cinturó de Venus, la Lluna resplendeix tot i ser al punt més distant de la Terra.
La secció Jiankou de la Gran Muralla Xinesa serpenteja per l’escena; és la mateixa Gran Muralla objecte del mite més antic que l’era espacial segons el qual es podria veure a simple vista des de la superfície lunar. Però fins i tot des d’una òrbita baixa de la Terra, aquest artefacte a gran escala de la civilització humana és molt difícil d’identificar.
Sobre la banda tènue i rosada coneguda com l’arc anticrepuscular o el cinturó de Venus, la Lluna resplendeix tot i ser al punt més distant de la Terra.