Després de la posta de Sol de l’1 de setembre, una luminescència vermellosa excepcionalment intensa va inundar el paisatge nocturn de l’hivern xilè.
Per damunt d’un mar de núvols i flanquejant la Via Làctia, la luminescència atmosfèrica sembla ondular i fluir a través de l’horitzó del nord en ones atmosfèriques. Amb origen a una altitud similar a les aurores, la luminescència atmosfèrica, en canvi, és causada per la quimioluminescència, és a dir, la producció de llum per excitació química. Aquesta luminescència atmosfèrica vermellosa, captada normalment per les càmeres digitals sensibles amb un color verdós, prové de les molècules OH i dels àtoms d’oxigen en densitats molt baixes. Els últims anys s’ha fet present sovint durant les nits de l’hemisferi sud.
Aquesta nit es veia a ull nu, però sense colors. A la part superior hi ha Antares i la Via Làctia central, amb la brillant estrella Arcturus a l’esquerra. A cavall de la Via Làctia i a prop de l’horitzó hi ha Vega, Deneb i Altair, conegudes en les nits del nord com a les estrelles del Triangle d’Estiu.