Al sud de la regió de formació estel·lar coneguda com a la Gran Nebulosa d’Orion hi ha la brillant i blavosa nebulosa de reflexió NGC 1999. A la vora del núvol molecular d’Orion, a uns 1.500 anys llum de distància, l’estrella variable V380 Orionis que porta incrustada proporciona la il·luminació de NGC 1999.
Aquesta nebulosa ve marcada per la banda fosca en forma de T que es veu a prop del centre d’aquesta vista que abasta uns 10 anys llum. Abans se suposava que aquesta forma era un núvol de pols vist en silueta contra la brillant nebulosa de reflexió, però les imatges infraroges recents indiquen que la forma és, probablement, un forat inflat per estrelles joves i energètiques dins de la mateixa nebulosa.
De fet, aquesta regió està plena d’estrelles joves que produeixen dolls i fluixos amb ones de xoc lluminoses. Catalogades com a objectes Herbig-Haro (HH), anomenats així pels astrònoms George Herbig i Guillermo Haro, aquestes ones de xoc semblen ferides vermelles en aquesta escena que inclou HH1 i HH2 (a sota de NGC 1999). Els dolls estel·lars empenyen el material envoltant a velocitats de centenars de quilòmetres per segon.
Aquesta nebulosa ve marcada per la banda fosca en forma de T que es veu a prop del centre d’aquesta vista que abasta uns 10 anys llum. Abans se suposava que aquesta forma era un núvol de pols vist en silueta contra la brillant nebulosa de reflexió, però les imatges infraroges recents indiquen que la forma és, probablement, un forat inflat per estrelles joves i energètiques dins de la mateixa nebulosa.
De fet, aquesta regió està plena d’estrelles joves que produeixen dolls i fluixos amb ones de xoc lluminoses. Catalogades com a objectes Herbig-Haro (HH), anomenats així pels astrònoms George Herbig i Guillermo Haro, aquestes ones de xoc semblen ferides vermelles en aquesta escena que inclou HH1 i HH2 (a sota de NGC 1999). Els dolls estel·lars empenyen el material envoltant a velocitats de centenars de quilòmetres per segon.