A la vall de Teimareh, en els Monts Zagros d’Iran, abunden aquests petròglifs tallats a la roca.
Gravats per artistes d’una època prehistòrica, segurament expliquen una història de caçadors i d’animals que vivien en aquesta vall del Mig Orient fa 6.000 anys o més. Per sobre, en el cel nocturn hi ha els rastres d’estrelles gravats a causa de la rotació del planeta Terra durant una llarga exposició d’una càmera digital moderna. A l’esquerra, el centre dels rastres estel·lars és el Pol Nord celeste (PNC), o sigui, l’extensió de l’eix de la Terra a l’espai, amb Polaris, l’estrella del Nord, que deixa el rastre curt, brillant i rabassut més proper al PNC.
Quan es van tallar aquests petròglifs, però, Polaris hauria traçat un arc més llarg sobre el cel nocturn. Com que l’eix de rotació terrestre precessa i es balanceja com una baldufa, fa 6.000 anys el PNC es trobava en els límits de les constel·lacions Draco i Ursa Major, a uns 30 graus de la seva ubicació actual en el cel del planeta Terra.
Gravats per artistes d’una època prehistòrica, segurament expliquen una història de caçadors i d’animals que vivien en aquesta vall del Mig Orient fa 6.000 anys o més. Per sobre, en el cel nocturn hi ha els rastres d’estrelles gravats a causa de la rotació del planeta Terra durant una llarga exposició d’una càmera digital moderna. A l’esquerra, el centre dels rastres estel·lars és el Pol Nord celeste (PNC), o sigui, l’extensió de l’eix de la Terra a l’espai, amb Polaris, l’estrella del Nord, que deixa el rastre curt, brillant i rabassut més proper al PNC.
Quan es van tallar aquests petròglifs, però, Polaris hauria traçat un arc més llarg sobre el cel nocturn. Com que l’eix de rotació terrestre precessa i es balanceja com una baldufa, fa 6.000 anys el PNC es trobava en els límits de les constel·lacions Draco i Ursa Major, a uns 30 graus de la seva ubicació actual en el cel del planeta Terra.